El passat 24 de novembre El Periódico de Catalunya va anunciar en portada que la T10 d’una zona costarà 9 € el 2012. Aquell mateix dia, el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder ho va negar.

PAM. Tenia raó. No era cert que passés a costar 9 €, perquè costarà 9,25 €. Baixen, però, la T-Mes (un miserable euro), la T-Trimestre i la T-Jove, uns títols que utilitza poca gent en comparació als que sí pugen fort (T50/30 i T10). A Madrid es van queixar de la pujada del bitllet senzill fa uns mesos d’1 € a 1,50 €. Ho van anomenar “tarifazo”. Doncs aquest és encara pitjor. És a l’estil convergent. Malgrat l’encariment de 0,55 € del bitllet senzill, els 2 € que costaran a partir de gener em semblen poc: haurien de costar 4 o 5 €. Són títols tan ocasionals que no haurien de ser subvencionats i haurien de pagar més del cost real del viatge.

L’ideal seria aconseguir que molta gent es passés als títols il·limitats, però molt probablement a poca gent li sortirà a compte. És a dir, la Generalitat vol quedar bé de cara a la galeria amb les baixades, però acabarà recaptant molt més que abans gràcies a la pujada de la T10 i la T50/30 a la vegada que molts usuaris veuran com hauran de pagar molt més pel transport que abans.

[Una cosa que no se n’ha parlat a les notícies és la (hipotètica?) creació de la T70/30. Només apareix a la taula actualitzada de preus al comunicat de premsa de la Generalitat de Catalunya, però no se n’en parla de la cració al mateix mateix comunicat ni enlloc.

Si seguim la nomenclatura de la T50/30, serà un títol de 70 viatges en 30 dies. El curiós del tema és el preu: per a una zona costarà 51,80 €. I una T-Mes en costarà 50 € (i viatges il·limitats). Una broma en tota regla. A més a més, el preu per viatge és exactament igual que el de la T50/30 (0,74 €/viatge). A partir de la zona 2 la T70/30 guanya en relació cost/viatge, però seguirà sent més cara que la T-Mes. Inexplicable.

Senyor Recoder, ens pren per idiotes?]*

*Actualització 21.40 h: Resulta que la T70/30 és el que sempre s’ha conegut com a T-Familiar, tot i que a la taula de la nota de premsa no ho especifica. En aquest cas, l’augment és del 7 % (+3,4 €). M’he deixat endur. Demano disculpes.

Documentació addicional:

“El precio de la T10 aumentará un 10% a partir de enero” El Periódico de Catalunya (24/11/2011) [web]
“Recoder nega que la T10 pugi fins als 9 euros (…)” 324.cat (24/11/2011) [web]
“La T-10 passarà a costar 9,25 euros a partir de 2012” ACN [web]
Nota de premsa de la Generalitat de Catalunya [web]
Nota de premsa de la Generalitat amb les tarifes [PDF]

Hace tres meses participé en un campo de trabajo en Francia y tuve que pasar por Paris. Me marqué un objetivo: no ver la Tour Eiffel durante los dos días que estaría en la ciudad. Objetivo dificil.

Llegué a las siete de la mañana en un tren procedente de Cerbère. Redescubrí la ciudad que había visitado tres años atrás. Se hizo de noche, y después de un bonito paseo por Montmartre bajo la lluvia, volví al hotel. Décima planta. Rellano del ascensor. Ventanal. Paris. La Tour Eiffel de fondo. Parecía pequeña y todo. No cumplí el objetivo, pero en el fondo me alegré. Qué bonita es.

Al día siguiente me fui para, dos semanas más tarde, volver (y despedirme) con cuatro amigos recién conocidos. Quedé con uno de ellos en un sitio que él no había visto nunca y que es especial y a la vez poco preciso: “bajo la Tour Eiffel”. Me tuve que despedir antes de una chica en la Gare de l’Est mientras él campeaba por Champs de Mars.

La combinación más rápida para llegar a al rendez-vous era yendo al Trocadéro. Y así lo hice. Subí las escaleras del Metro, giré la cabeza a la izquierda y allí me la encontré. La magnífica torre en toda su esplendor. En ese momento me arrepentí de quedar “bajo la Tour Eiffel”. No la recordaba tan grande.

Llegaba tarde y a medida que me acercaba, parecía que se hacía más y más grande. Y de aquí mi amor a la torre, por su capacidad de impresionarme todavía más a cada paso que daba.

Tardamos diez minutos en encontrarnos. Caminamos un buen rato y nos dijimos ‘hasta luego’. Él se fue en avión y yo en tren a un mismo destino: Barcelona. Despedirse de una ciudad en tren es más bonito.

Y así es cómo la forma de evitar la torre hizo que se convirtiera casi en el centro de esta visita relámpago.

Pero Paris es más que la Tour Eiffel y Montmartre. Es también La Defénse, el Panthéon, el Pompidou, Notre Dame, el Louvre y Orsay, les Champs Elysées, Étoile, el Seine, la Bibliothèque Nationale… Y por eso volveré. Pronto. Muy pronto.

Avui a les 20 h molts catalans al Twitter han volgut expressar el seu desig de tenir la versió web de Twitter en català amb el hashtag #twitterencatala, ja que dijous s’hi van afegir noves llengües però no pas la catalana. Però només ha arribat a ser 4t TT a nivell espanyol (com a mínim a les 20.45 h). Tots volien que fos trending topic mundial. Però no ho és.

Per què?

Senzillament perquè durant els dies previs tothom feia servir el hashtag #twitterencatala per dir que el dissabte 17 de setembre a les 20 h havien de fer servir el #twitterencatala. I què passa quan això passa? Doncs que Twitter ho interpreta que “no és per tant”.

Recordeu que Justin Bieber va ser trending topic mundial (quan no hi havia segmentació per països) durant tres setmanes? Twitter va haver de canviar l’algoritme per evitar que això succeís, ja que abans els TT funcionaven per les paraules més utilitzades. Ara sembla ser que aquest algoritme és molt més complicat. Amb #twitterencatala és exactament el mateix: es diu tant i durant de temps que Twitter pensa que és com un Justin Bieber i no és un tema ni “important” ni relacionat amb l’”actualitat”. No sé si m’explico.

Ah, i no oblideu que la comunitat catalana al Twitter és molt activa i densa, però minúscula comparada amb tota la massa crítica que hi ha a la xarxa social, i fa que complir l’objectiu sigui molt més difícil.

I que més tard pot ser TT mundial? Potser sí. M’equivoco molt sovint.

Error de càlcul és anar a Paris i pensar que les coses serien relativament barates.

Error de càlcul és voler tornar a Paris aquest gener.

Error de càlcul és quedar amb un amic sota la Tour Eiffel i no recordar que era tan gran.

Error de càlcul és reservar un tren nocturn per al mateix dia amb l’Interrail i pagar 18 € quan el d’anada va costar 1,5 € en reservar amb antel·lació.

Error de càlcul és arribar cinc hores més tard amb aquest mateix tren nocturn gràcies a la meravellosa SNCF.

Error de càlcul és posar a la maleta només una samarreta de màniga llarga mirant el pronòstic metereològic i trobar-se que durant l’estada a la Bretanya francesa no para de ploure i de fer fred.

Error de càlcul és posar una samarreta tèrmica i dos jerseis a la motxilla pensant que a Irlanda faria fred i després veure que en una setmana només va ploure un dia i no va fer mai fred.

Error de càlcul és no reservar cap hostal a Dublin el cap de setmana més ocupat i haver de dormir finalment a l’aeroport.

Error de càlcul és no portar de viatge cap baralla de cartes en previsió de llargs temps morts, com aquesta nit a l’aeroport.

Error de càlcul és agafar el Metro a les onze de la nit com si fos les deu del matí i voler agafar l’últim bus de TMB a l’aeroport, perdre’l per dos minuts i haver d’anar-hi amb un NitBus més lent.

Error de càlcul és voler demanar la beca a la universitat per fer la matrícula com a condicional becari i descobrir que el termini ja havia passat.

Error de càlcul és oblidar de portar bosses de casa a l’hora de fer la compra al Dia o al Caprabo.

Error de càlcul sóc jo. Però sóc feliç.

No pot ser que les famílies de les persones atropellades per un tren fa un any a Castelldefels pretenguin carregar el mort a l’administració.

Diuen que l’estació no està preparada per acollir tota aquesta riuada –puntual– de gent. Permeteu-me que els corregeixi: A les imatges es veu perfectament que l’amplada de l’andana és tan o més gran que la del tren. Per tant, l’andana pot absorbir tot un tren de Rodalies. Que el túnel de sortida és estret? Potser sí. Però és suficientment ample per evacuar tota la gent abans de l’arribada del següent tren.

Llavors, on és el problema? El problema rau en l’absència de sentit comú. Tots sabem que no podem creuar les vies. Tots sabem que fer-ho és perillós. Tots sabem que està senyalitzat. Tots sabem que per la línia del Garraf passen trens de llarga distància, Regionals i Rodalies que no paren a l’estació.

No entenc què volen les famílies. Deuen estar molt cecs per a no reconèixer l’evidència. Sé que no es pot afirmar res al 100 %, però hi ha excepcions, i aquesta n’és una. És una imprudència molt greu i la culpa és només dels qui van creuar les vies. Per tant, la responsabilitat és seva. Ni Adif, ni Renfe ni polles.

Vergonya aliena.

De petit, com a tots, em feien molt sovint aquesta pregunta. Molts responien “astronauta”, “policia”, “bomber”, “veterinari” o un senzill “no ho sé”; però jo era diferent i deia “Arquitecte”. Davant d’aquesta resposta hi ha dues possibles respostes que he sentit desenes de cops: “Doncs ja sé a qui demanar que em construeixi una casa d’aquí uns anys” o “Ostres, doncs hauràs de saber molt de matemàtiques!” Ja us avanço que totes dues afirmacions són falses. La primera perquè avui en dia el tema està fatal i la segona perquè el bagatge matemàtic dels arquitectes és força minso.

La carrera “només” consta de dues assignatures de matemàtica pura, amb l’original nom de “Matemàtiques I” i “Matemàtiques II”, i s’imparteixen durant el primer curs de carrera. Matemàtiques I fa unes pinzellades de geometria i d’àlgebra lineal (propietats de les matrius, canvis de base, diagonalització, simetria i rotació). Matemàtiques II rasca la superfície del món de la geomàtica i del càlcul infinitesimal amb derivació i integració simple i doble (volums de cossos entre plans i per revolució).

Pot semblar molt, i ho és, però res comparat amb el coneixement matemàtic que tenen els estudiants de qualsevol enginyeria i òbviament els físics i els matemàtics al primer any de carrera, cadascú amb un grau diferent d’aplicació de la teoria sobre la pràctica.

L’exigència matemàtica a què és sotmés un enginyer és pràcticament igual que a un físic o matemàtic però molt més gran que a un arquitecte. I ho dic per experiència: a Enginyeria Industrial s’imparteixen deu hores de matemàtiques a la setmana (àlgebra lineal + càlcul infinitesimal) a ritme frenètic i a Arquitectura, “només” cinc i molta menys profunditat.

No estic menyspreant les matemàtiques a l’Arquitectura, ni molt menys. M’ha costat suor i llàgrimes aprovar-les (tot i que emprar el mateix esforç a industrials va ser en va). Només poso de manifest la diferència de nivell i d’exigència que hi ha entre diferents branques de les anomenades “carreres tècniques”.

Així que demano a la població civil d’aquest país que, si us plau, si un nen diu que vol ser arquitecte, li digui que haurà de dibuixar bé (això als nens ja els agrada) a mà i amb l’ordinador (AutoCAD, SketchUp, Rhinoceros, Illustrator, Photoshop…), que són coses potser menys innates i objectives que la magnífica lògica matemàtica.

El passat diumenge Barcelona Decideix ens va consultar als barcelonins si estem a favor que “la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”. Com ja sabeu, va votar un 21,37 % del cens consultable, amb el 89,7 % del SÍ i un 8,8 % del NO.

Les xifres són prou significatives: el 19 % de la gent major de 16 anys vol la independència, i un 2 %, no. A la resta (79 %) el tema li dóna igual. O no.

Molts dels que estan en contra de la independència no han votat amb l’excusa que la consulta no és vinculant i que no volen formar part d’un “joc” d’independentistes fet per a independentistes. No han pensat mai que si haguessin votat en lloc d’una immensa majoria del SÍ potser hauria sortit una cosa més ajustada? D’aquesta manera haurien tallat les ales als promotors de la consulta, els quals ara estan eufòrics i més reafirmats moralment per seguir endavant.

És per això que dic que els no independentistes, en no votar, afavoreixen la independència. Aquests per no votar, i els altres, com el PP o alguns canals de la dreta de la TDT, per no deixar marxar Catalunya malgrat odiar-la. Com fa un maltractador.

No quería ir de rebajas. No quería. Pero prácticamente no tengo pantalones. Así que esta tarde he ido a dar una vuelta para ver si había algo que me gustaba y barato (porque a parte de no tener pantalones, tampoco tengo dinero).

Finalmente he visto unos pantalones decentes y no muy caros. En el Corte Inglés. Plaça Catalunya. Un poco holgados. Pero no estaban mal de precio. Juzgad vosotros mismos.

Pero casi que me espero a marzo para comprarlos, ¿no?

Pero no los he comprado. Otro día que tenga más ganas. Así que técnicamente no he ido de rebajas, ¿no?

Hace casi seis meses que no escribo nada. Seis meses en los que me han pasado muchas cosas que me gustaría explicar. Tengo pensado escribir, tarde o temprano, sobre una curiosa (por decirlo así) historia sobre el Metro de Barcelona de los años 70, diferentes percepciones sobre un tema, la influencia de la Arquitectura en diferentes escalas, la historia que tiene alguna fotografía mía lleva a sus espaldas, experiencias vividas, viajes, personas… 19 años dan para mucho, aunque no lo parezca.

Ahora quiero empezar de nuevo, tal y como he hecho en tantas cosas de mi vida en estos seis meses de inactividad. Por eso mi antiguo blog La voz dormida (que debía su nombre al excelente libro de Dulce Chacón) ha pasado a la historia*, pero intentaré recuperar cada escrito y cada comentario, porque el pasado está allí y no se puede renegar de él.

El blog no pretende ser personal, pero la experiencia marca las cosas a la hora de explicarlas, de narrarlas, de transmitirlas. Mi cabeza no tiene ninguna secuencia lineal, temática especializada o lengua favorita; y es por eso que este blog no tendrá ninguna secuencia lineal, temática especializada o lengua favorita.

*en parte, por no haber renovado el dominio.